EL NOU LIDERATGE POLÍTIC

Un dels principals elements que les ciències socials introdueixen, des de múltiples perspectives analítiques, en la descripció de qualsevol mena de societat és que hi ha uns individus, pocs, que la dirigeixen i uns altres, molts, que són dirigits pels primers. La minoria governa i la majoria és governada. A finals del segle XIX, amb una conjuntura de crisi institucional, econòmica, cultural i social, els precursors de les teories elitistes (Wilfredo Pareto, 1848-1923; Gaetano Mosca, 1858-1941, i Robert Michels, 1876-1936) van constatar aquest fet i van establir les bases per raonar sobre la necessitat social de tenir uns líders capa- ços de guiar i governar unes “masses incompetents”. Un aspecte fonamental d’aquestes teories era el paper de l’inconscient i dels sentiments en la conducta dels individus, ja que aquest factor no racional o il·lògic de la psicologia humana és el que permetia justificar la connexió entre unes elits que necessitaven el suport de la societat i una societat que reclamava un nord polític.

Amb aquest pòsit teòric, el segle XX va aportar grans personalitats polítiques que van ser clau en el lideratge de grans esdeveniments històrics. Va ser llavors quan el concepte weberià de líder carismàtic va anar guanyant força social i va donar raó empírica a les teories elitistes. Els líders carismàtics del segle passat eren polítics admirats, respectats i valorats; bons comunicadors que dominaven l’oratòria i el llenguatge no verbal; carregats d’idees que generaven confiança i il·lusió; amb una formació acadèmica que els situava per sobre d’una majoria social desinformada i amb poca cultura, i amb una alta capacitat de control d’una informació política que els enaltia.

Avui, en canvi, si bé ha retornat un període de crisi polièdrica com el que va veure néixer la teoria clàssica de les elits, ens trobem en unes circumstàncies polítiques, socials i comunicatives, que fan molt difícil l’existència de líders carismà- tics. Políticament, les societats cada vegada són més complexes i els dirigents polítics han de ser intel·lectualment més polivalents i dominar múltiples àmbits sectorials. Els actuals líders  no només han de saber transmetre bons sentiments d’esperança, sinó que els ciutadans també demanen que es converteixin en una espècie de tècnics competents per a la resolució de grans conflictes socials i de problemes personals quotidians. A més, han de lluitar constantment contra la presumpció de culpabilitat, ja que la proliferació de casos de corrupció política els ha situat en el punt de mira i sota sospita social.

L’evolució de la societat també ha anat en contra de la presència de líders carismàtics. La universalització de l’educació ha afavorit unes societats més cultes, més coneixedores dels afers públics, més conscients dels seus drets i més lliures. Per tant, els ciutadans són menys modelables, menys manipulables i els discursos dels líders polítics ja no tenen l’efecte hipnòtic que tenien fa unes dècades. La societat no només és més exigent, sinó que també és més coneixedora d’allò que exigeix: les “masses” han deixat de ser “incompetents”.

Els mitjans de comunicació de masses s’han convertit en el principal instrument que tenen els polítics per guanyar suport social, però també per perdre’l. La comunicació de masses multimèdia és més immediata, més plural, més precisa, més penetrant i més global. Aquestes característiques dels nous formats comunicatius no només han comportat un canvi en la manera de fer i de convèncer dels líders polítics, sinó que també els ha fet més vulnerables a una crítica constant que, lluny de ser un senyal de maduresa social, sovint es passa de frenada. La sobredosi d’informació contradictòria limita la credibilitat dels dirigents polítics i produeix una sobrecàrrega de demandes socials impossibles de satisfer.

El nou lideratge polític és col·lectiu. En les societats actuals el progrés polític no passa per l’acció de nous líders carismàtics sinó pel treball conjunt de tota la comunitat. El gran repte del segle XXI i dels nous dirigents polítics és fer col·lectives les virtuts individuals que abans tenien els líders carismàtics. Així, calen societats cultes i ben informades que generin confiança i il·lusió, que siguin solidàries i respectuoses, que fomentin valors democràtics i actituds pedagògiques, i que siguin admirades des de dins i des de fora. Els dirigents polítics d’avui han d’anar forjant una nova cultura política que deixi enrere una visió paternalista de la transformació social i que es basi en una dimensió social de la política. Els nous líders han de sumar la seva responsabilitat individual a una nova responsabilitat col·lectiva que permeti vertebrar la societat i exigir una ètica pública.

CARISMA A LA XARXA

Qualsevol polític que s’endinsi al món de les xarxes socials disposat a divulgar el seu missatge hauria de tenir en compte que Facebook no és la televisió, ni la ràdio, ni la premsa. Una de les característiques principals del web 2.0 consisteix en l’habilitat de què disposen els usuaris per crear contingut. En contrast amb altres formats comunicatius en els quals hi ha un receptor passiu d’informació amb opcions limitades per reaccionar, en els nous mitjans, l’internauta és actiu i disposa d’una elevada capacitat de control sobre missatges i continguts. És més, la comunicació a través d’aquesta mena d’aplicacions es duu a terme mitjançant un procés horitzontal, en el que els intercanvis es fan d’igual a igual (peer-to-peer). Aquestes característiques han estat assenyalades sovint com una oportunitat per reduir el tan criticat distanciament que alguns ciutadans perceben respecte dels seus representants polítics.

Tanmateix, som davant d’un peix que es mossega la cua: intueixo que són molt pocs els usuaris de xarxes socials als que els sembla atractiva la idea de tenir un polític entre els seus amics de Facebook. En canvi, és més probable que qualsevol usuari de xarxes socials comparteixi a través d’aquestes alguna mena d’informació o contingut relacionat amb assumptes polítics o d’actualitat amb els seus amics i coneguts, ja sigui de forma freqüent o simplement puntual.

Obama va saber interpretar el funcionament d’aquesta nova eina gairebé a la perfecció: la seva lloada estratègia de campanya a internet no va consistir a pretendre comunicar-se amb els electors d’igual a igual, sinó que va promoure que en els intercanvis que es produïen entre ells, el seu missatge fos el contingut. Sens dubte, el carisma d’Obama no va néixer a internet. Però es va divulgar a través del nou mitjà.

Un fenomen similar, encara que de menys abast, va ser el que va experimentar l’any passat Nick Clegg, líder del Partit Liberal Demòcrata del Regne Unit. Clegg va destacar en realitat durant les seves intervencions en els debats televisius que van tenir lloc durant la passada campanya electoral britànica. Però simultàniament, milers de persones comentaven favorablement aquestes intervencions a través de Twitter. Són els usuaris, ciutadans corrents, els qui creen, divulguen i comparteixen continguts. Al segle XXI, el líder carismàtic és aquell que és capaç de convertir la seva figura i el seu discurs en trending topic (tema tendència).