Israel ha captat l’interès i l’atenciódel president dels Estats Units en les últimes setmanes. En part per legítims motius, en part per l’erroni assessorament rebut dels seus experts. El president va dir a Beniamin Netanyahu, primer ministre israelià, quan va visitar Washington, que Israel es trobaria en un seriós conflicte llevat que s’avingués a fer algunes concessions bàsiques als palestins mitjançant un acord de pau o, almenys, una treva duradora. Això significava, a la pràctica, cedir territoris conquerits en la guerra del 1967 i, en conseqüència, possibilitar la creació d’un Estat palestí a finals d’aquest any.

Tret que Israel procedeixi d’aquesta manera, quedarà notablement aïllat quan l’Assemblea
General de l’Organització de les Nacions Unides adopti una decisió sobre aquesta qüestió el proper setembre. Així mateix podria fer frontauna creixent pressió política i militar dels països àrabs i de l’Iran. Els contraarguments de Netanyahu, en poques paraules, són que Israel en els límits de les fronteres del 1967 no es podria defensar en cas d’atac i que, prescindint de qualsevol mena de concessió que fes Israel, alguns dels seus enemics com l’Iran i Hamàs s’han mostrat contraris a la seva mateixa existència i mai faran la pau. Es tracta d’arguments de pes, però no alteren el fet fonamental que les tendències demogràfiques van contra Israel. Llevat que cedeixi els populosos territoris àrabs, deixarà de ser un Estat jueu en un futur no gaire llunyà i ja no serà un país democràtic. I encara hi ha un factor de més interès: Israel és un petit país mancat d’especial importància estratègica i recursos naturals notables com ara petroli i gas.Adiferència de països grans i poderosos, no es pot permetre l’aïllament comportant-se com una superpotència. Una majoria d’israelians s’ha mostrat renuent a acceptar aquest fet bàsic i fonamental. Els atacs terroristes han estat escassos i l’economia israeliana és forta. En conseqüència, per què ha de fer concessions si resulta improbable que menin a una pau duradora?

No obstant això, hauran de fer tals concessions i com més les difereixin, més difícil serà la posició del país. El suport dels Estats Units a Israel està minvant i és possible que els dies venturosos i relativament tranquils estiguin arribant a la seva fi.

Fins ara, resulta difícil culpar de l’assumpte Barack Obama, tot i que, sens dubte, ha estat censurat per alguns que l’han acusat de traïció i de mostrar una mentalitat apaivagadora a la manera de Munic. El president dels Estats Units s’equivoca, més aviat, quan pressuposa
que les concessions israelianes exerciran un efecte determinant en la situació de conjunt de l’Orient Mitjà. No convenceran els iranians que desisteixin de fabricar armes atòmiques ni seran d’utilitat a la primavera àrab.

Washington i lamajoria de mitjans de comunicació dels Estats Units han sobreestimat la perspectiva d’un avenç significatiu a l’Orient Mitjà que, no cal dir-ho, seria molt desitjable. PeròaWashington i en altres capitals occidentals no es va advertir que els manifestants per la democràcia al món àrab eren una minoria, que és improbable que s’imposin en la lluita política els propers mesos. Uns quants dictadors corruptes han estat enderrocats, però això no comporta una victòria per a la democràcia. El principal obstacle no rau en els dictadors supervivents, els Gaddafis i el clan que mana a Síria no duraran sempre. Però, qui els succeirà? No seran els blogaires, tuitejadors ni usuaris de Facebook, per més que la seva lluita sigui digna d’elogi. El principal obstacle al camí cap a la democràcia rau en la força i vigor del fonamentalisme islàmic, fins i tot en un país relativament desenvolupat i laic com Tunis, per no parlar d’Egipte. En les pròximes eleccions als dos països, és probable
que guanyin els islamistes i no els partits de la llibertat i la democràcia. Ells volen una societat basada en la xaria, la llei religiosa, i han dit als joves laics que emigrina Europa o als EUA si no els agrada. Fins i tot entre bona part de la població predomina la voluntat que es restableixi l’ordre i no torni el caos als carrers on s’ha estat propagant.

L’altre obstacle principal rau en el malestar social i econòmic del món àrab, qüestió que amb massa freqüència s’ha passat per alt a Occident. A part dels països productors de petroli, són pobres i escassos en recursos naturals. Hi ha pocs llocs de treball per a la joventut. Egipte compta actualment amb 85 milions d’habitants, el doble de fa una generació. L’índex de natalitat del Iemen és dels més elevats del món. A causa dels conflictes intertribals, el país es troba en perill d’enfonsar-se. El trànsit pel canal de Suez continua obert, però el turisme pràcticament s’ha desplomat. No hi ha gaire gent que
vulgui veure les piràmides o solcar el Nil. Washington parla de la urgent necessitat
d’ajudar aquests països, però Occident no pot, en aquests moments, resultar de gran utilitat, i tot el que pogués donar no seria prou.

En vista de tot això, el baròmetre polític assenyala en direcció a una radicalització, no a una democratització. El president Barack Obama encerta a l’hora de posar èmfasi en la seva actitud de comprensió cap a les forces de llibertat i democràcia a l’Orient Mitjà, herois de la primavera àrab. Tanmateix, no s’hauria de fer il·lusions sobre les seves perspectives
en un futur previsible.

W. LAQUEUR, director del Centre d’Estudis Internacionals i Estratègics de Washington