De manera creixent, Anwar al-Awlaki, figura religiosa iemenita-nord-americana,aqui el Govern d’Obama va qualificar de blanc legítim per procedir al seu assassinat l’abril del 2010, és caracteritzat per funcionaris occidentals com una amenaça a escala semblant a la del difunt Ossama bin Laden i del seu substitut en el comandament, Aiman al-Zawahiri. Un funcionari del MI5 ha qualificat Al-Awlaki d’enemic públic número u d’Occident.

Durant l’últim any, els Estats Units han intentat en repetides ocasions assassinar Al-Awlaki malgrat la seva condició de ciutadà dels EUA. Tres dies després que uns comandos dels EUA matessin Bin Laden en un edifici a Abbottabad, al Pakistan, un míssil disparat per un avió no tripulat dels EUA en una regió apartada del Iemen va tenir per objectiu
Al-Awlaki, però no va aconseguir matar-lo, segons les autoritats dels Estats Units. Potser a
Al-Awlaki no, però les forces armades dels EUA poden haver matat agents del grup Al-Qaida a la Península Aràbiga.

Tanmateix, malgrat la implicació d’Al-Awlaki en diverses trames terroristes als Estats Units i
la Gran Bretanya, ell no és Ossamabin Laden. Washington i Londres n’exageren la importància. Encara que Al-Awlaki, segons s’ha informat, va influir en l’acció del terrorista del dia de Nadal, en la matança perpetrada per un militar dels Estats Units que va disparar a tretze dels seus companys a Fort Hood, Texas, i en un sector de joves musulmans
insatisfets que viuen en societats occidentals, la veritat és que té escassos seguidors al
Iemen i a la resta del món àrab i musulmà. El seu missatge s’adreça específicament a un grapat de joves musulmans descontents que viuen en aquestes societats i dirigeixen la seva mirada cap a Al-Awlaki i altres figures religioses perquè els confirmin en la seva
ira i sensació de rebuig i distanciament. Al-Awlaki omple el buit ideològic dels que perceben que la seva identitat islàmica es troba amenaçada.

Una qüestió més important: a diferència de l’opinió popular, Al-Awlaki no és el líder d’Al-Qaida a la Península Aràbiga (AQPA). La branca iemenita està dirigida per Nasser al-Uahixi, exsecretari privat de Bin Laden i agent disciplinat i amb experiència, i pel seu comandament militar Qassim al-Raimi. Es creu que Ibrahim Hassan al-Asiri, agent saudita d’AQPA que va estudiar Química a la Universitat Rei Saud, és el principal expert tècnic i
fabricant d’explosius que suposadament va dissenyar els paquets bomba que després de ser interceptats no van arribar a esclatar l’octubre del 2010, així com l’explosiu a la roba interior del terrorista del dia de Nadal.

A més de les qüestions morals i jurídiques involucrades, matar-lo assassinant-lo no alteraria substancialment l’ascens del grup com a tal. De fet, transformaria el predicador pròfug en un màrtir, enverinant encara més l’opinió pública del Iemen en contra dels Estats Units. Una
mesura més eficaç consistiria a tancar amb clau el negoci propagandístic d’Al-Awlaki convencent la tribu que li dóna empara, l’awalik al sud del Iemen, que el lliuri a les autoritats iemenites.

En una entrevista publicada en The Guardian van demanar al sultà Farid bin Babaker, líder de la tribu, per què va permetre que un home buscat com Al-Awlaki visqués entre ells. Bin Babaker va respondre que aquesta figura religiosa no havia comès cap delicte o falta en el si de la comunitat. A més, el Govern iemenita no li havia demanat que lliurés Al-Awlaki. Sobre si ho farien, Babaker va assenyalar: “Hi reflexionarem”.

Babaker és un estret aliat del Govern iemenita i es podria arribar a un acord segons el qual es concediria a Al-Awlaki l’oportunitat de defensar-se i ser processat degudament al Iemen d’acord amb la tradició tribal. Després dels atemptats fallits de l’octubre del 2010, el Iemen va acusar oficialment Al-Awlaki d’incitació a l’assassinat d’estrangers i pertinença a banda
armada, amb el propòsit, a més, de jutjar-lo en rebel·lia. Aquesta circumstància no va passar inadvertida per a AQPA, que ja havia avisat els congèneres de la tribu aulaki contra qualsevol tipus de col·laboració amb el Govern en un comunicat difós en un lloc islamista a internet. “Qui decideixi estar [amb Occident i amb el Govern] i atendre’n les exigències ha de témer el càstig de Déu”, deia en to ominós.

Les mesures a llarg termini que puguin propiciar que la població del Iemen es mostri contràriaaAl-Awlaki i els seus partidaris –diferents, en aquest sentit, a la clàssica política contraterrorista– constitueixen les estratègies més prometedores. Esperar que el president Ali Abdul·lah Salih, que lluita per la seva supervivència política, lliuri una guerra total contra Al-Qaida i presenti a la justícia Al-Awlaki és pecar d’ingenuïtat, perquè li manquen la voluntat política i els recursos materials per fer-ho. Per a Salih, la presència d’Al-Awlaki és una bona basa a l’hora de negocia amb els nord-americans i les potències occidentals. Sens dubte, les diferents tribus són una peça clau en la tasca de desactivar el terreny minat d’Al-Qaida al Iemen, de manera que qualsevol estratègia o govern post-Salih que no compti amb el seu concurs estan destinats probablement a fracassar.

Aquest enfocament exigeix tenir un suport més gran de la comunitat internacional a fi de barrar el pas a Al-Qaida al Iemen i anul·lar-ne l’activitat. Encara que les autoritats dels Estats Units al·ludeixen (amb escàs convenciment, cal dir-ho) a l’evolució socioeconòmica i política del país àrab més pobre, el cert és que parlen i actuen com si enfrontar-se a Al-Qaida representés sobretot l’aplicació de mesures de caràcter contraterrorista. El juny del 2010, la Casa Blanca va anunciar que triplicaria l’ajut humanitari al Iemen fins que
assolís un import de 42,5 milions de dòlars, una quantitat raquítica, atès que els Estats Units es troben en condicions de proporcionar ajuda per valor de 250 milions de dòlars en una lluita més intensa de caràcter contraterrorista. L’excessiva dependència de la lluita
contra el terrorisme de forma unilateral no només complicarà la difícil disjuntiva en matèria de seguretat en el cas dels Estats Units al Iemen i el problema del subministrament d’eines de propaganda i reclutament a AQPA, sinó que també hi predisposarà en contra l’opinió pública musulmana i obrirà més la porta a elements oposats. El gener passat, per exemple, prop de dues-centes figures prominents de l’estament religiós iemenita van firmar una declaració en què es comprometien a liderar una gihad contra qualsevol força estrangera
ocupant del seu país, enviant així un missatge clar en el sentit que els EUA no han d’intensificar la cooperació militar i d’intel·ligència amb el règim de Salih. Entre tots els àrabs, els iemenites són els que coven un sentiment antiamericà més gran. L’excessiva dependència de lluita contra el terrorisme de forma unilateral complica la disjuntiva en matèria de seguretat en el cas dels Estats Units al Iemen i en un ámbit més general. Si bé
aquestes mesures podrien ser susceptibles de posar fi a la vida d’Al-Awlaki i de combatents d’AQPA, també hi poden predisposar en contra l’opinió pública musulmana i obrir la porta als grups extremistes. Edmund J. Hull, ambaixador dels Estats Units al Iemen del 2001 al 2004, va advertir que la política dels Estats Units no ha de confiar excessivament en la força contra Al-Qaida: “Em preocupa que la lluita contra el terrorisme se circumscrigui a l’àmbit dels serveis secrets i a les operacions militars. Per sortir-se’n a llarg termini, hem d’adoptar un enfocament molt més ampli que posi èmfasi en les forces polítiques, socials i econòmiques”.

Qualsevol política que no atengui degudament el context local i les condicions socials existents al Iemen no farà altra cosa que confirmar el discurs d’enfocament únic sobre Al-Qaida que qualifica totes les batalles, a tot arreu, com una prolongació de la gihad transnacional de Bin Laden contra Occident. De fet, AQPA ha planejat activament atacs contra objectius occidentals, però això no la converteix en una prolongació de l’Al-Qaida de Bin Laden. Amés es troba immersa en una confrontació militar amb les autoritats iemenites,
un enfrontament que, probablement, costarà un preu molt elevat a la seva reduïda organització sobretot si Salih s’avé a les  demandes de la població i renuncia al poder.
Un escenari d’aquest tipus anunciaria el principi del final de la influència d’AQPA i d’Al-Awlaki.

FAWAZ A. GERGES, director del Centre d'Estudis sobre l’Orient Mitjà de la London School of Economics, Londres