Hu Jintao es juga a les eleccions taiwaneses de demà (presidencials i legislatives) bona part del crèdit de la seva política amb l'illa. És veritat que al cap de poc d'iniciar el seu mandat al capdavant del Partit Comunista de la Xina (PCX) el 2002, va confirmar l'aprovació de la llei antisecessió (2005), que ve a proclamar la disposició de la Xina a recórrer a la força per impedir la independència de Taiwan. Però justament a partir d'aquell any i amb la posada en marxa del diàleg directe entre el PCX i el Kuomintang (KMT) sobre la base de l'acceptació del principi d'«una única Xina», la política continental amb Taiwan va fer un gir de 180 graus, reduint de mica en mica el llenguatge bel·licós del seu antecessor, Jiang Zemin, que va lidiar a la brava amb la complexa presidència taiwanesa de Chen Shui-bian, líder del sobiranista PDP (Partit Democràtic Progressista), avui a la presó condemnat per corrupció.
DESPRÉS DE la victòria de Ma Ying-jeou (KMT) a les eleccions del 2008, recolzat per una aclaparadora majoria, es van concretar importants acords, cosa que va posar fi a dècades de tensió. Les comunicacions directes (abans eren via Hong Kong) van ser restablertes a una velocitat vertiginosa; la promoció del turisme va acostar les dues societats; l'intercanvi comercial es va consolidar… L'Acord Marc de Cooperació Econòmica, que va ser firmat el mes de juny del 2010, va culminar aquella primera etapa d'acostament, fins i tot pendent de desenvolupament en els aspectes més controvertits.

El principal handicap d'aquest nou temps en les relacions bilaterals és la falta de consens a Taiwan a propòsit del tipus de relacions a mantenir amb la Xina continental. L'oposició, liderada pel PDP de Tsai Ing-wen, acusa el KMT d'establir les bases de la destrucció política de l'existència de Taiwan com a subjecte sobirà de facto. La societat taiwanesa està dividida en dos blocs (blaus i verds, uns a favor i altres en contra de la unificació); nord i sud (unionista i secessionista, respectivament); poder econòmic i societat civil (el primer, encegat davant els beneficis derivats de l'entesa, i la segona, temorosa de veure's sacrificada a l'altar dels interessos dels poderosos).

El KMT té possibilitats de guanyar les legislatives, però de poc li serviria si perd l'elecció presidencial. En els comicis celebrats des del 2008, el PDP ha donat mostres d'una vitalitat sorprenent. Tsai Ing-wen atrau pel seu carisma, però també per la seva proximitat a la societat o la claredat del seu missatge no només en matèria de política continental, sinó en altres àmbits com en el seu suport a l'aturada nuclear. El vot femení, abans procliu a Ma, està més dividit en aquesta ocasió. I per a molts, una dona presidenta seria un símbol de la definitiva irrupció de la modernitat. Com a màxim, la divisió unionista en dues candidatures pot restar-li a Ma uns milers de sufragis decisius.

Un fracàs de Ma i el KMT en aquestes eleccions suposaria l'aturada i revisió de tot aquest procés. El PDP rebutja el principi d'«una sola Xina», bàsic per a Pequín. Si guanya Tsai, les relacions empitjorarien, malgrat que aquesta ha manifestat cert pragmatisme per atraure's l'electorat centrista.

A la Xina, el recurs al poder dur podria sumar suports. No oblidem que, en paral·lel a l'acostament, la Xina no ha reculat en la seva preparació davant possibles contingències. Pel que fa al terreny polític, està en condicions d'aïllar més Taiwan. Pel que fa a l'àmbit de la defensa, la millora de capacitats tant de l'Armada com en guerra electrònica tenen Taiwan en el punt de mira.

L'aposta de Hu Jintao en relació amb Taiwan ha marcat un punt d'inflexió. El foment dels contactes a tots els nivells té el propòsit final de configurar una massa crítica a l'illa que doni suport a la unificació. Però avui ni tan sols bona part del KMT s'inclina a favor d'aquesta possibilitat. La defensa de l'statu quo és majoritària, ja que s'opta per arbitrar fórmules de convivència amistoses en un procés d'aprenentatge i tolerància mútua que pot durar bastants anys. La firma de l'acord de pau, ja proposat per Hu Jintao el 2008 i reprès per Ma el 2011, s'emmarca en aquesta línia. Un armistici no és equivalent a la unificació, però podria incloure previsions decisives per avançar per aquest camí.

Per culminar-lo, Hu Jintao, que viu els seus últims mesos al capdavant del PCX i probablement no veurà satisfet el seu desig de trobar-se amb Ma Ying-jeou, ha de confirmar la seva política amb els resultats d'aquestes eleccions, silenciant aquells sectors interns, especialment en mitjans castrenses, que advoquen per preparar-se per a una guerra que consideren inevitable davant l'ambigüitat calculada del KMT, l'oposició oberta del PDP i la hipocresia de Washington, que diu aplaudir l'acostament mentre ven armes a Taiwan. L'opció d'una guerra, però, tant si és breu i limitada com si no, esmicolaria qualsevol mínima fe en el «desenvolupament pacífic» de la Xina, que perdria tota credibilitat davant el món. Director de l'Observatori

Xulio Rios Director de l'Observatori de la Política Xinesa