Malgrat tanta austeritat, o potser per això, el PIB de la zona euro és encara un punt percentual inferior al del 2008. A Espanya el creixement anual s'ha reduït al 0,7% després d'un -0,1% el 2010 i una previsió del -1,7% aquest any. Fins i tot a Alemanya, en l'últim trimestre, s'ha reduït un 0,2%.

La reforma laboral agressiva que el Govern del PP ha aplicat per acontentar els mercats i veure si així Brussel·les s'estova no està servint de gaire. La prima de risc, que havia caigut gràcies a la inundació de liquiditat subministrada des de Frankfurt, ha tornat a pujar més de 40 punts. I la Comissió no sembla disposada a donar-nos més temps per complir la reducció del dèficit.

Abaixar-lo gairebé quatre punts en un any seria un verdader xoc depressiu per a una economia anèmica, agreujat per l'exigència als bancs d'actualitzar els balanços al preu real dels seus actius immobiliaris. Si la recessió continua pot produir-se una nova crisi bancària i gripar-se encara més el circuit de crèdit. Si Mariano Rajoy no aconsegueix més temps per reduir el dèficit, estarem en una situació molt difícil.

És clar que no tant com a Grècia, amb el PIB al -7%, encadenant quatre anys de caiguda i amb una previsió pitjor per al 2012. A Grècia i Portugal ja no es pot parlar de recessió, sinó d'una greu depressió.

Es comprenen els dubtes sobre la viabilitat de les noves i draconianes mesures d'austeritat que han endarrerit els 130.000 milions del segon pla d'ajuda. La seva concessió in extremis evitarà la bancarrota immediata, però aquests ajustos no resoldran el problema, l'agreujaran.

A Grècia s'ha arribat al límit de l'austeritat imposada. Els grecs poden acceptar més retallades, més baixades de salaris i pensions, més impostos, comprometre's que aquestes mesures no depenguin del resultat de les eleccions, o fins i tot no fer-les, com els demanava el ministre alemany d'Economia. Però, ¿fins quan si l'economia no creix i el deute cada vegada és més elevat?

S'ha arribat al punt que «massa impostos maten els impostos», com deia l'economista liberal Laffer per justificar la rebel·lió fiscal dels rics californians. Quan les bases imposables es redueixen, augmentar els impostos no dóna més diners. I el sentiment que el cost social es distribueix de forma injusta, amb augment de la pobresa, la desnutrició infantil i la duplicació del nombre de suïcidis, pot produir una explosió social. I pot passar una cosa semblant a Portugal, Irlanda i Espanya.

És difícil seguir creient en la teoria de l'equivalència ricardiana per la qual la reducció dels dèficits fa ressorgir la confiança en el futur de famílies i empreses, i l'economia arrenca. És, com a mínim, enigmàtic que es pretengui lluitar contra l'enfonsament de la demanda amb una austeritat que intenta augmentar l'oferta en un futur incert.

Per això és tan important la carta firmada per 12 països, segurament per iniciativa de Mario Monti, l'únic líder europeu que pot plantar cara a Angela Merkel, assenyalant la urgent necessitat de polítiques que impulsin el creixement. Ni Alemanya ni França han volgut firmar-la: ja se sap que només firmen les cartes que ells mateixos escriuen. Però pot marcar una nova dinàmica política en la sortida de la crisi.

És urgent fer-ho, perquè la teràpia està resultant fatal i el problema comença a ser greument polític. Setanta anys després del final de la guerra, Alemanya torna a ser considerada un enemic dominador i es genera una atmosfera d'hostilitat en un continent dividit entre un Nord ric i pròsper i un Sud en perill de convertir-se en un protectorat. I amb un enfrontament generacional d'una joventut condemnada a l'atur i la precarietat. La solució no passa per empobrir més Grècia i els altres països amb dificultats, sinó perquè hi hagi més solidaritat europea.

Aquesta no és l'Europa que volíem construir. Si seguim així anem cap a una desintegració del projecte, i la recessió que es produirà afectarà les exportacions d'Alemanya. Davant la negativa a rellançar la seva economia per contribuir a l'equilibri de l'eurozona, s'ha de recordar que està traient un gran profit de la crisi pagant pràcticament zero interès pel seu deute, que ha estat la que més s'ha beneficiat de l'euro, que ha reforçat la seva potència exportadora en un marc d'estabilitat monetària, que els seus bancs perdrien molt amb una bancarrota grega, que la seva competitivitat desapareixeria per la reavaluació del marc si l'euro fracassés, i que les seves exportacions als veïns europeus disminuiran si aquests s'enfonsen en la recessió.

Imposar terminis impossibles de reducció del dèficit sense polítiques que rellancin el creixement comença a ser un suïcidi. S'ha de reconstruir Grècia, ajudar-la i no castigar-la més pels seus errors i les seves trampes passades. Un pla Marshall per a Grècia i una política d'expansió de la demanda a nivell europeu és la més barata de les solucions. Demostraria que Europa no ha oblidat les raons de la seva existència i evitaria les tendències nacionalistes i populistes que poden fer anar en orris el seu projecte.

Josep Borrell és president de l'Institut Universitari Europeu de Florència.