ÀREA COL·LEGIATS/DES: accedir
COM COL·LEGIAR-SE
MÀSTER METRÒPOLI EN ESTUDIS URBANS I METROPOLITANS [+]
COLPIS CATALUNYA
L'INFOCOLPIS
Envia'ns el teu correu electrònic si vols rebre el butlletí del Col·legi.
He llegit i accepto la política de privacitat, l'avís legal i l'enviament de l'Infocolpis



RECOMANEM
[+]
MÀSTER EN TÈCNIQUES D'INVESTIGACIÓ SOCIAL APLICADA (TISA)
MÀSTER EN TÈCNIQUES D'INVESTIGACIÓ SOCIAL APLICADA (TISA) [+]

Notícies del col·legi

ALGÚ POT CREURE QUE, AIXÍ, SORTIREM DE LA CRISI?

Dra. Marina Subirats
ALGÚ POT CREURE QUE, AIXÍ, SORTIREM DE LA CRISI?
Autora foto: Montse Ortigosa

Algú pot creure que, així, sortirem de la crisi?

Fa pocs dies El País va publicar la següent foto. És una més de les moltes que surten quotidianament mostrant els “grans homes” del nostre temps, aquells que tenen la missió de decidir en nom de tothom, i que ho fan, caram si ho fan, tan satisfets d’ells mateixos com es pot observar. Satisfacció que no sabem a que es deu, vist com van les coses. Però, de tota manera, i per encertades o errònies que siguin les seves decisions, hi ha en aquesta foto, i en totes les que s’hi assemblen, una sèrie d’elements que haurien de cridar-nos profundament l’atenció. Malauradament, la imatge és tan habitual que ni tan sols ho aconsegueix: la trobem normal.


I ho és ben poc, de normal. Per començar, no hi ha ni una dona. Per continuar: tots aquests senyors tenen aproximadament la mateixa edat i el mateix aspecte, duen el mateix vestit i les seves cares s’assemblen. No puc comprovar-ho, però juraria que tots pertanyen a la mateixa classe social. Tots són homes, madurs i rics. Tres condicions bàsiques, segons sembla, per poder forma part d’aquest selecte club d’empresaris i polítics.


Com pot ser normal, això? Baixo al carrer, entro al metro, vaig al mercat. Hi veig dones, moltes dones. I gent jove, molta gent jove. I molta gent gran. I treballadors, que no duen vestit gris i corbata blava o vermella sinó samarretes, jerseis, caçadores, texans. Totes aquestes persones –la gran majoria, m’atreviria a dir- estan absents dels òrgans decisoris. Hem votat, i, per tant, teòricament hem delegat la nostra capacitat de decidir sobre les formes de funcionament de la nostra societat, que afecten tothom. Però els filtres són per tot arreu: la veu de les dones, dels joves, dels grans, dels pobres, no arriba enlloc, a l’hora de prendre decisions transcendents.


El més greu és que aquesta delegació suposa que també els nostres interessos, punts de vista, opinions, necessitats, estaran absents de les reunions on es decideix. Què en saben aquests senyors, de les dificultats de les mares, de les del jove aturat, de les de la vídua amb una pensió mínima? No és pas això el que es tindrà en compte en les seves reunions. Aquestes necessitats són paraules vagues, llunyanes, que seran liquidades sense un instant de vacil·lació, si mai apareixen, com a temes menors que no mereixen fixar-s’hi.


En el passat, es podia dir que la gent gran, les dones, els joves, no entenien res de l’economia o de la política. Ara no es pot dir: tenim més dones que homes amb títols d’educació superior, al nostre país. Però sembla inútil. Quan més difícil és la situació, més dura la competència, més cridanera l’absència de tants grups humans. I més errors: avui, deixar les decisions en mans d’uns homes més preocupats pel seu triomf personal que pel bé comú no pot portar-nos sinó al desastre.


Cal que hi hagi persones de tota mena, i especialment dones, i ràpid. Perquè hi ha un avantatge en que hi siguin, però també un perill si no es fa ja. Per educació ancestral, les dones som molt menys competitives, estem acostumades a la cura, i, en aquest sentit, ens importa més el bé comú. Qualitats que necessitem ara més que el pa de cada dia. Però alhora, veiem freqüentment que, sotmeses a situacions en que són minoria i en que domina àmpliament el tarannà masculí, les dones han d’adaptar-se, i, a voltes, acaben sent més competitives que els homes, per por de passar per fluixes. I és a veure qui pot més, un element addicional de violència.  


Sabeu que els animals no maten mai ningú de la seva espècie? Per què els homes naturalitzen la violència fins a la destrucció aliena, per què necessiten exercir la violència física, econòmica, política sense parar? Per una masculinitat que no evoluciona, que se situa encara a la prehistòria, quan la vida estava voltada de perills.


Aprofitem allò que les dones poden encara aportar a la societat, perquè altrament correm el perill de morir tots plegats de masculinitat mal entesa, que avui constitueix gairebé el perill màxim.


Marina Subirats
Catedràtica emèrita de Sociologia
Col·legiada

 

Roger de Llúria, 155-157, entresòl 1a | 08037 Barcelona | T: 932 414 122 | F: 932 002 209 | A/E: colpis@colpis.cat | Avís Legal |  Disseny web